Un assaig de literatura a dos

L'oceà

2010-11-26T17:17:00.000-08:00

L'oceà, la mar, la natura

curen.

Nosaltres, però, preferim

la certesa

de mirar a una certa altura

l'ona agresta.

Mirar

com creua la ganiveta la mar,

per exemple.

Dir

mar o Déu és tot u,

com dir onatge.

Hem creat una paleta de blaus

i l'hem deixada enrere.

Curiosos, ha transcendit

l'habilitat amb què una jove

es col·loca un biquini.

Redundància

2010-08-23T12:22:00.000-07:00

Valdria la pena dir

que allò a què aspirem

ja ho hem citat.

La resta del poema,

de la vida, és vanitat?

Diàleg

2010-08-15T09:22:00.000-07:00

En tornar, constatem que tot roman igual;

com recuperar el diàleg si sóc u,

com, si ahir també tu ho fores?

En tornar, sóc qui sóc,

he trobat els espais i les paraules

que no he dit

constatem que ja mai les direm

Més enllà del final

2010-08-02T12:12:00.000-07:00

El Tomtom ens ha suggerit que la via acaba,

que sota els nostres peus l'asfalt fineix

i que cal fer una parada tècnica.

Jo rumie si fiar-me d'aquests artil·lugis.

L'horitzó, però, ens reclama i se'ns fa proper.

No hi ha, més enllà dels finals, un principi?

Intuïsc una certa mar, potser boira.

I si, més enllà del final, descobrim

que som au,

que som peix?

Escriure també és això?

2010-06-13T10:40:00.000-07:00

Ara retrobe l'angoixa
el frec amb el paper
l'angúnia dolça
de sentir-me embarassat
de mitja paraula

Però em venen les mateixes ganes
d'avortar-lo, un cop nascut

For sale, o 50 veus de la terra

2010-06-10T10:47:00.000-07:00

Fragment de l'espectacle poeticomusical 'For sale, o 50 veus de la terra', del poemari amb el mateix títol. Calp, 28 de maig de 2010.

TEMPS

2009-02-15T06:11:00.000-08:00

Els dies a Extremadura només foren una treva. Ara estem més embolicats encara. Hi ha l’arc de mig punt, i més coses.
Crec que serà millor abaixar un temps la persiana. Potser més endavant puguem obrir de nou les finestres, de bat a bat.

RITME

2008-12-29T07:53:00.000-08:00

-
Escrivim poc, darrerament. A Jordi no li dic res perquè sé com va d’atrafegat.
D’ací a unes hores marxem cap a Extremadura; un grup d’amics hem llogat una casa al Valle del Jerte i hi passarem una setmana.
Crec que ens anirà bé bategar a un altre ritme.

CONTAGI POÈTIC

2008-12-09T00:27:00.000-08:00

TOTS MOS DESIGS
SOBRE VÓS LOS ESCAMP

A la vora de la mar i del foc del darrer Sant Joan, un grup d’amics vam decidir de fer un sopar literari. Tanmateix en aquell moment ningú no sabíem com ens ho havíem de fer, per barrejar literatura amb gastronomia.
Tot i que la idea era un tant agosarada, al setembre un dels amics va fer el primer intent. Així fou com des de l’àtic de sa casa, sota un cel lluent, despedíem l’estiu i ens intercanviàvem llibres. Poc després, van obrir-nos casa els amics d’Oliva, que van preparar-nos una passejada historicoliterària pels carrers del Raval. Molt dolça, aquella nit.
El tercer sopar literari ha estat a Beniarjó. Així que la nit del sis de desembre vaig fer de cuinera i després de rapsoda. No sé si vaig satisfer les expectatives dels meus convidats. El cas, però, és que he de confessar que ells van trencar totalment les meues. Després del recital a dues veus dels poemes triats per a l’ocasió, i com que l’auditori semblava receptiu, vaig proposar que foren ells qui continuaren llegint versos. Es produí un ràpid i insòlit trasvassament de poemaris des de les prestatgeries fins a les mans dels meus amics, que descobrien les excel·lències d’alguns autors i en triaven textos.
És bonic comprovar que el gust per la poesia pot contagiar-se. I que l’altra nit alguns amics van infectar-se, sense remei.

MATÍ

2008-11-25T00:17:00.000-08:00

-
Estranyament hui m’he despertat abans que sonara el despertador. He abandonat l’escalforeta del llit i de tota la casa i, com alguns matins des d'un temps ençà, he baixat a córrer. A eixes hores el poble dorm; fins i tot la lluna descansa encara sobre el tossal del Ravalet. Em resulta agradable, eixa sensació d’estrenar el dia. Córrec pels carrers deserts i baixe pel camí del riu. M'agradar notar el fred a la cara perquè el sent fora de mi. Els gossos de les casetes no reconeixen encara la meua olor; lladren.

MOSAIC INCOMPLET. Dionís descobreix Ariadna dormida a Naxos

2008-11-19T04:40:00.000-08:00

Fa uns dies, amb motiu de la lectura de El cor del minotaure, poemari inèdit que d’ací a uns mesos deixarà de ser-ho, algú em preguntava qui era "aquest Teseu que et fa patir”.
No em vaig vore amb cor de contestar-li.
Hi ha veritats –l’amor n’és una– que només poden habitar als poemes. I això ho deu saber el poeta que em demanava pel nom de Teseu.
De tota manera, més que teseus, més que dionissos somniats, allò que sovint ens "fa patir" és saber-nos dintre del laberint.
Vull dir, haver d'escollir. Saber que no existeix el fil que ens ha dur fins a la llum. La por d'equivocar-nos.

La fotografia fou presa aquest estiu, a les ruïnes de la ciutat romana de Volubilis.

Potser no és una resposta

2008-10-31T06:52:00.000-07:00

He tardat; l'obligació no ens deixa abocar-nos a aquest quadern i diposita fulls i més fulls de frases inacabades i textos per arrodonir pel meu voltant. Sovint els penge, o els deixe uns sobre altres; hi ha vegades que dormen per sempre més a la llibreta. Potser açò no és una resposta; però no en calen tampoc. No obstant, és part del diàleg.

Disculpeu-me.

Plou; i ara només em ve a la ment l'aiguat de mots que es precipiten contra mi. Només, una imatge vaga i borrosa de fecunditat.

Plou.

Jo cercava corprés l'estat de mancança en què em trobava immers unes certes tardors, que han caigut com les fulles. Unes tardors entre Blasco i Benimaclet, el café indigest del bar i el vidre ple d'espurnes gèlides.

I ara que plou pense si no se m'ha assecat el cor quan no hi trobe malenconia enlloc, quan no n'hi ha tampoc al sembrat de frases i mots.

Tammateix, hui, que plou, jo ploc, si es pot dir; si Fabra i els fabristes m'ho permeten. Però això ja és tot un altre fenomen.

ARQUEOLOGIA

2008-10-24T01:36:00.000-07:00

Continua plovent. Em ve de gust rellegir cartes. Ja sé que és jugar amb foc...
Inevitablement retorne a l'època de L’arbre roig.

“Rere les cortines de la nit contemples
la tempesta, el moviment instintiu
que tenen les ones, l’escuma il·luminada.
Ara un llamp travessa els reflexos
de llum d’altres llamps:
recordes la joia i el valor,
propis dels qui encara ignoren el risc,
amb què cavalcares el foc d’aquella mar.
Tornes a l’aigua de l’ara, hi ha les gotes
que irreversiblement s’esmunyen
pels espessos vidres del mirador
on des d’aleshores t’aixoplugues
de la vida.”

ELS ESTIUS

2008-10-10T00:35:00.000-07:00

“ TEMPORAL

Millor serà no abaixar les persianes.
Que en les finestres gemegue el batec
de la pluja, que s'embrute de fang
la mirada, que l'últim ocell de llum
incendie l'ombra de cada núvol,
que des de l'interior del món
s'hagen de mullar les mans
per a explicar com vam ser capaços
d'aprendre, rúfols, a refugiar-nos dins
de la tempesta.”

Josep Porcar, Els estius, Editorial Brosquil, 85 pàgines

L’oratge d’ahir era propici per a romandre a casa, tot el dia en pijama.
Vaig aprofitar per rellegir-me Els estius, un llibre de poemes contundent, de versos tan bells com crus. Al blog del poeta http://www.porcar.net/. podeu descarregar-vos l'edició digital. Això i més coses.

Meteorologia

2008-09-30T17:54:00.000-07:00

Plou

Jo també lamente el temps perdut

SENSE TÍTOL

2008-09-29T03:07:00.000-07:00

"Plou sense pausa. Recorde quan m’escrivies.
De vegades em parlaves de la pluja netament
agrícola que queia sobre el teu poble. Ara l’entenc,
aquella pluja que fuetejava les finestres. I el sol
que inundava els darrers camps de vinyes.
I segurament que d’ací uns anys també sabré
els per quès implacables d’aquest matí de diumenge.
I més encara: els per què no."

CERCLES D'AIGUA

2008-09-24T05:18:00.000-07:00

El cel es cobreix de núvols i comença a ploure. Enguany arriba puntual, la tardor. Possiblement no tardaré massa en tirar mà de la llibreta i escriure’n alguna cosa.
Fins fa poc no n’era del tot conscient de com pot esdevenir d’estreta, la relació entre metereologia i literatura. Però el cas és que amb motiu del recent trasllat he aprofitat per revisar antics papers, i m’ha impressionat comprovar la quantitat de pluja que hi cap a l’interior d’un poema.
Acostumats com estem als dies lluminosos, asolellats, la sola visió de les boires envoltant les muntanyes, o de l’aigua regalimant per les fulles dels arbres, forçosament ens transporta a uns altres estats d’ànim. Però no és sols això.

D’alguna manera intuïm que aquestes primeres precipitacions marquen la fi de certes coses. És la constatació d’allò que en diem “pas del temps”; perquè si bé és cert que bona part del temps passa de forma quasi imperceptible (cada dia és una mica més curt —o més llarg, segons l’estació— que l’anterior), la pluja, en canvi, és un fet que no podem obviar, i menys quan irromp de forma violenta.
Els cels de pluja em porten fins als territoris de l’enyor. Perquè contemplar l’espectacle de la pluja és sentir la fugacitat de l’instant, de la vida. També és com endinsar-se al fons d’un mateix: la pluja d’aquesta vesprada me’n recorda d’altres, llunyanes, em retorna a les coses viscudes.
Plou. La terra s’amera d’aigua i va desprenent olors que quasi havia oblidat, unes olors que ara reconec com a meues. Plou i escric. No vull oblidar.

En acabar

2008-09-16T09:48:00.000-07:00

I deixa el nauta aeri que ja és mort
un segell gregari de passaport
o una vagarosa mitologia.
Joan Valls.

No obstant, amb tant de tràfec,

se’ns fa feixuc aliterar els plors i els records.

Per xo són les cerimònies.

Caldrà sostraure la pell del cos present,

bescanviar-li el fetge per un de nou

que tolere l’afalac tebi, lleuger.

Ja no escrivim cròniques.

Així i tot, reclamem un nou carrer

a la memòria de qui vulga ser recordat.

Certs constructors ens hi recolzen.

EL TEU NOM

2008-09-10T04:35:00.000-07:00

Desapareixen les coses, les persones, els llocs...i en perviuen —o de sobte, ressusciten— llurs noms.
La paraula reemplaça la pedra, l’arbre, el riu.

Els noms amb què bategem el nostre espai ens parlen d’aquestes morts.

La toponímia evidencia la nostra mala consciència. La d’uns fills que llancen a perdre els valuosos bens de l’herència familiar.
Passem pel carrer del cine, la plaça del palau, el carrer de l’ermita, el camí del molí, el carrer de la muralla o el camí de la séquia mare.
Durant un temps hi roman la memòria. Anomenem, i recordem allò que fórem.
Després, ens abraçarà l’oblit.
I aleshores ni tan sols el verb emplenarà l’absència de la carn.

El cinema Cervantes, per exemple: quin paisatge?

2008-09-09T05:43:00.000-07:00

Christelle em fa un toc d'atenció per escrit. I em diu i ara què? I té raó. Jo, atabalat com estava en la coordinació d'una guia, no n'havia reparat. A pesar de la il·lusió poc discreta que lluïsc entre els comentaris amb amics. El darrer text de Christelle em toca a mi també de prop. Quan parlava de paisatge, potser no em referia al nostre. Però, sense el nostre, no té tampoc sentit el concepte "paisatge", almenys per a nosaltres mateixos. A partir d'ell, entenguérem la resta de paisatges. Ara copie unes línies que vaig pegar al blog personal. És açò literatura. A mi em sembla que contesta o dialoga bastant bé amb la darrera proposta de Christelle. Una altra cosa és que cumplisca amb el requisit formal. Ja em direu.

"A ningú se li escapa que el Cinema Cervantes potser serà enderrocat. Un cop fet, ningú qüestionarà ja l’encert de l’actuació. De moment és una acció que no es pot fer sense que la gent deixe d’assabentar-se a les tantes de la nit per tal que passe inadvertit –almenys pel soroll que requeriria.

Fins a eixe moment, és el cinema dels crits de la gent quan els protagonistes de la peli feien el gest de besar-se, en els temps foscos del franquisme. És el cinema amb un orgull literari exclussivament castellà, com el que encara hui mantenim. Les pel·lícules es veien ací abans que a Llocnou; allà, conten, esperaven ansiosos que acabara la funció al Cervantes per poder veure-la. Sembla un guió d’un film que no fa massa hem vist, veritat?
Però també és el cinema que va deixar de ser-ho. El cinema dels teatres de Nadal del col·legi. És el cinema, perquè no, dels mítings, d’uns certs mítings. I el dels concerts; sobretot dels concerts: La Rotovense Musical a dalt l’escenari i algú que anima, eufòrica, quan acaba l’actuació; tot un ritual. És el nostre propi Cinema Paradiso, el del nostre poble. És el cine que ha albergat tanta gent com la nostra ment puga, vulga o tinga el valor de recordar.

El cinema Cervantes potser caurà amb la mateixa parsimònia que quan fou mutilat a finals dels 90 del passat segle. Un dia feren a baix l’entrada i les taquilles, i al dia següent convivírem amb els enderrocs amb completa –completa?- normalitat. Un dia es foteren el cinema d’estiu i sols se’ns aparegué en breus comentaris, que apressàvem en alguna nit d’assaig. Però en aquells assaigs de la banda ja era tot un altre cinema. Tammateix, hi era; i hi feia la seua. Donava un forçós caràcter a l’assaig; i la banda li donava ús; ambdós es donaven sentit. De fet, solament una relació d’aquesta mena, un ús coherent, li’n pot donar; solament una necessitat –una utilitat- el pot salvar.
Objecte de les pales i de protecció, menyspreat i volgut, el nostre cine. Quina sort que siguen un munt de pedres i rajoles sense cap capacitat de sentir res... Davant d’ell, igual que davant d’un mort, se’ns fa fàcil mentir. Sabem de bestreta que no ens fotrà una hòstia per no ser sincers. Per això, els homenatges –la toponímia, si es vol, també (ara hi ha el carrer del Cine)- no ens dolen. Suposen una amnistia per tot allò que hem fet amb ell. I, a pesar de tot, solament la necessitat pot salvar allò que queda, si és que es tracta de salvar-lo.
Amb allò del cine d’estiu, potser no sabríem concretar què hi sentíem ni ens en podrem justificar mai, perquè certament era un indret vell i provocava un cert aire de vella quotidianitat, amb aquella flaire excessiva de galà de nit. Ha passat el temps i, com que aquest maleït ho soluciona tot, parlem de la nostàlgia, tan joves com som. En un poble com el nostre és fàcil fer-se vell a cada instant, perquè el poble mor i naix a cada dia.

No obstant, on és el cine? La dificultat de la pregunta no rau en trobar la resposta –una resposta fàcil- sinó en ser capaços de formular bé la qüestió. Perquè, amb un carrer nou per a uns, massa nou per a altres, quotidianament millorable per a aquells que acostumen a oblidar, inqüestionablement invariat per a la xicalla que fa córrer un baló costera avall per aquest carrer del cine; amb tots aquests escenaris, on és el cine Cervantes? Hi és encara?
Val a dir que sense vosaltres tot allò, cada record, cap record, no existiria, i aquell cinema Cervantes –el que fou-, tampoc. Deia Estellés que
On fou l’ésser, memòria. I què pot llavors l’ésser,
que pot llavors el jo, què puc fora de mi?

Sense els subjectes que recorden no existeix l’objecte recordat. No obstant, és qüestió de temps que deixeu de tenir-ne –de nostàlgia, de records...- perquè aviat els qui teniu records d’aquell cinema ja no en tindreu. I no es tracta de cap mena de por contemporània a aquestes mirades fugisseres. No; és una qüestió purament biològica, car el temps se us endurà, com una ona que ve i després se’n va.
A la nostra platja, ja fa temps que venen i van ones. Ja fa temps que el mar s’engul l’arena i que el riu en porta de nova. És la mateixa platja? Amb una mica de sort –massa sort per a alguns-, acabarà d’escolar-se, passaran els anys i ja no preguntarem pel cine. Ni l’identificarem amb el poble, perquè aquest no és res que romanga esperant les generacions futures; està a dintre de nosaltres i els anys hi posaran remei.

Un poble és i ha de ser quelcom dinàmic; però no mai, amnèsic. En la nostra mà està decidir si en el nou paisatge que configurem té paper el passat –allò que hem sigut- o si, definitivament, ens en volem desfer".

EL PAISATGE I LA PARAULA

2008-09-05T02:54:00.000-07:00

Fa a penes un parell de dies, Jordi em va proposar que compartírem un espai a la xarxa des d’on provar a fer literatura junts: “Podríem començar parlant del territori, de les Planes, si vols. Demà escric alguna cosa i després continues tu.”
Tot i els dubtes que tinc envers la viabilitat d’aquesta empresa —pel que fa a la mitja part que em correspon, és clar— no he pogut negar-m’hi.
Territori i literatura, un clàssic. Potser vos pregunteu què ha de tindre d’especial una ciutat, o un terme com ara les Planes, per esdenir un objecte (o subjete?) literari. Jo crec que una cosa tan senzilla com viure’l. I això passa quan, el paisatge, no el mirem com un decorat de postal, sinó que el sentim com un element viu, que “interactua” en les coses i en nosaltres.
He pensat que podria estar bé penjar les primeres línies que hi vaig escriure, la tardor de l’any noranta-huit (¡!). I les darreres. Del que hi ha entremig ja en parlarem, si voleu.

“Setembre plovisqueja a les Planes.
Passeges aquesta lentísima i dolça boira
de caragols i d’espàrrecs. Preludi
d’un desig que es perfuma de taronges,
de llenya castament arrenglerada
i presta per al primer foc.”

(Les Planes, 1998)

La setmana passada vaig prendre aquestes notes:

“He d’intentar fer, cada volta que puge a les Planes, una mena de malabarisme mental per tal d’impedir que la ràbia i la tristesa s’instal·len dintre meu.
I això que un parell de quilòmetres abans d’arribar-hi, un panell de proporcions gegantines (PONGA SU ANUNCIO AQUÍ) n’esdevé, al temps que grata el cel, el preàmbul preparatori.
Romanc un parell de setmanes sense acostar-m’hi, procurant païr una desfeta que crec conclosa. Però no; el megapolígon continua eixamplant-se vora el Vernissa.
Fa mal, assistir-hi en directe, i fa vergonya també: una fàbrica de pollets express, una macrodiscoteca, i al darrere... ah, el Monestir.”

A partir d'uns versos d'Enric Sòria

2008-09-04T04:25:00.000-07:00

La lectura de literatura sempre comporta respostes, que molt sovint acaben esdevenint més literatura. Què li farem? Ací va una prova a partir d'uns versos d'Enric Sòria. Si són simple glossa o quelcom més, mmm, ja ho anirem veient. En definitiva és la recreació d'un paisatge fet meu, bastit a partir dels meus paisatges.

Un altre onatge.

–esguit d’un altre onatge, que batega
amb un compàs lentíssim per les serres
Enric Sòria.

Llisquen llesques soltes costera avall

i resolen lluent el vessant del tossal;

són llavor que un dia bastí la fortalesa,

són el fruit que regalima curull

fins al barranc.

L’ona agresta que perceps violenta

ha sigut sempre la llengua sigilosa de la constància,

com una platja que es recrea cada jorn

i que ens duu com uns banyistes inconscients

amb el corrent.

Romans segura a qualque barca i aspires

el vaixell quiet. No et pretens marinera

car la vista ens enganya i ens augura

oceans i mars volubles, clars i manifests com a insults,

i com ta vida.

Si fores déu, mar seria serralada i cim

i penetraria entremig de turons i pics;

ens riuríem d’aquest correntet que s’aboca

submís als impertinents gratacels de la fita

amb ell mateix.

Si pares amatent l’orella, just a l’altura

del lluent llorer de feridora flaire, atens

el brau paisatge que remena

mariners, xarxes i vaixells per la vall,

un caos en alta mar.

Però sé cert que les hores s’allargassen

i fas tard, tothom fem tard;

per això alenteixes la maregassa, nades

entre els barrancs junt a l’escorrentia de la font,

que va al riu, que mor al mar.

Un bon tema per començar: el teu paisatge

2008-09-03T07:28:00.000-07:00

Per dir alguna cosa, per fer les primeres provatures; per deixar anar els primers textos.

Ben bé, ningú sap encara en què consistirà aquest quadern, ni com funcionarà ni si hi ha regles -o n'hi haurà-. Tan sols es tracta d'experimentar, d'escriure, sense cloure's en cap gènere ni tenir por a res més que al buit, al blanc del paper (he dit paper?).