Fa uns dies, amb motiu de la lectura de El cor del minotaure, poemari inèdit que d’ací a uns mesos deixarà de ser-ho, algú em preguntava qui era "aquest Teseu que et fa patir”.
No em vaig vore amb cor de contestar-li.
Hi ha veritats –l’amor n’és una– que només poden habitar als poemes. I això ho deu saber el poeta que em demanava pel nom de Teseu.
De tota manera, més que teseus, més que dionissos somniats, allò que sovint ens "fa patir" és saber-nos dintre del laberint.
Vull dir, haver d'escollir. Saber que no existeix el fil que ens ha dur fins a la llum. La por d'equivocar-nos.
La fotografia fou presa aquest estiu, a les ruïnes de la ciutat romana de Volubilis.
6 comentaris:
Ja llegirem el llibre...
Això espere...
mmm... conec eixe poeta, quin descarat!
;-D
Sí que són descarats, aquestos poetes!!
Però em fa gràcia, perquè són preguntes que ningú no s'atreveix a fer-me...
;)
Alerta amb Teseu! Recorda com acabà Ariadna.
No patisca vosté, Sr. Navarro. Sé cuidar-me.
Publica un comentari