Desapareixen les coses, les persones, els llocs...i en perviuen —o de sobte, ressusciten— llurs noms.
La paraula reemplaça la pedra, l’arbre, el riu.
La paraula reemplaça la pedra, l’arbre, el riu.
Els noms amb què bategem el nostre espai ens parlen d’aquestes morts.
La toponímia evidencia la nostra mala consciència. La d’uns fills que llancen a perdre els valuosos bens de l’herència familiar.
Passem pel carrer del cine, la plaça del palau, el carrer de l’ermita, el camí del molí, el carrer de la muralla o el camí de la séquia mare.
Durant un temps hi roman la memòria. Anomenem, i recordem allò que fórem.
Després, ens abraçarà l’oblit.
I aleshores ni tan sols el verb emplenarà l’absència de la carn.
Passem pel carrer del cine, la plaça del palau, el carrer de l’ermita, el camí del molí, el carrer de la muralla o el camí de la séquia mare.
Durant un temps hi roman la memòria. Anomenem, i recordem allò que fórem.
Després, ens abraçarà l’oblit.
I aleshores ni tan sols el verb emplenarà l’absència de la carn.
1 comentaris:
Continuem amb el paisatge, amb el record; com bé dius, la memòria dóna per a molt.
En deixe un que potser segueix l'estela.
A veure si en un futur, en vaig desant de nous, en compte d'anar cercant en les pàgines ja escrites.
J.
Publica un comentari