CERCLES D'AIGUA

El cel es cobreix de núvols i comença a ploure. Enguany arriba puntual, la tardor. Possiblement no tardaré massa en tirar mà de la llibreta i escriure’n alguna cosa.
Fins fa poc no n’era del tot conscient de com pot esdevenir d’estreta, la relació entre metereologia i literatura. Però el cas és que amb motiu del recent trasllat he aprofitat per revisar antics papers, i m’ha impressionat comprovar la quantitat de pluja que hi cap a l’interior d’un poema.
Acostumats com estem als dies lluminosos, asolellats, la sola visió de les boires envoltant les muntanyes, o de l’aigua regalimant per les fulles dels arbres, forçosament ens transporta a uns altres estats d’ànim. Però no és sols això.

D’alguna manera intuïm que aquestes primeres precipitacions marquen la fi de certes coses. És la constatació d’allò que en diem “pas del temps”; perquè si bé és cert que bona part del temps passa de forma quasi imperceptible (cada dia és una mica més curt —o més llarg, segons l’estació— que l’anterior), la pluja, en canvi, és un fet que no podem obviar, i menys quan irromp de forma violenta.
Els cels de pluja em porten fins als territoris de l’enyor. Perquè contemplar l’espectacle de la pluja és sentir la fugacitat de l’instant, de la vida. També és com endinsar-se al fons d’un mateix: la pluja d’aquesta vesprada me’n recorda d’altres, llunyanes, em retorna a les coses viscudes.
Plou. La terra s’amera d’aigua i va desprenent olors que quasi havia oblidat, unes olors que ara reconec com a meues. Plou i escric. No vull oblidar.